Pau Casals (El Vendrell, 1876 – San Juan de Puerto Rico, 1973) ha sigut un dels músics més influents del segle XX. Violoncel·lista, director d’orquestra, compositor, humanista i ferm lluitador per la llibertat i la democràcia, el seu llegat el converteix en un dels noms més universals de la música i la pau.
Amb vint-i-tres anys triomfa a París amb el gran director Charles Lamoureux, i comença una brillant carrera com a solista que el porta a tocar als millors auditoris del món. El 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, es trasllada a Nova York, on consolida la seva carrera com un dels millors violoncel·listes del moment.
El 1919 torna a Barcelona i crea l’Orquestra Pau Casals, que dirigeix sota la seva batuta fins al 1936. Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i la victòria del general Franco, el 1939 s’exilia a Prada de Conflent, França, i a partir del 1957 a San Juan de Puerto Rico, on mor el 1973, a l’edat de noranta-sis anys. El novembre del 1979, amb el retorn de les institucions democràtiques a Catalunya, les seves despulles són traslladades al cementiri de la seva vila natal, El Vendrell.
Com a intèrpret, la seva innovació en la tècnica de l’arc i de la digitació el van convertir en el primer virtuós del violoncel modern, posicionant-lo com a instrument solista. Com a director d’orquestra, Casals va igualar el seu geni com a intèrpret del violoncel. A part de l’Orquestra Pau Casals, va dirigir nombroses orquestres internacionals. Com a compositor, a més de l’oratori El Pessebre, l’Himne a les Nacions Unides o l’arranjament per a violoncel d’El Cant dels ocells, Casals va conrear la música religiosa, el lied, la sardana, la música de cambra i la composició de gran format.
Al llarg de la seva vida, Pau Casals va posar la música al servei dels ideals de pau, justícia i llibertat. Des de l’exili va ajudar milers de refugiats de la Guerra Civil espanyola i amb la Segona Guerra Mundial va intensificar el seu compromís i els seus concerts benèfics per als damnificats. El 1946 es va negar a tocar als països aliats per la seva tolerància amb el règim del general Franco, amb la qual cosa va emprendre un llarg silenci musical.
A finals dels anys cinquanta, la seva preocupació per l’amenaça nuclear a l’època de la Guerra Freda va enfortir la seva esperança i vinculació amb l’Organització de les Nacions Unides, on va ser convidat en tres ocasions. Aquesta actitud el va fer mereixedor, entre d’altres, de la Medalla Presidencial de la Llibertat, concedida per J. F. Kennedy, la Medalla de la Pau de les Nacions Unides i de ser nominat al Premi Nobel de la Pau.
La Fundació Pau Casals, creada per Pau i Marta Casals l’any 1972, gestiona el Museu Pau Casals, dona suport a joves violoncel·listes impulsa projectes que promouen els valors que Pau Casals va defensar al llarg de la seva vida en favor de la pau, els drets humans i el compromís social.
Més informació: 